Cardús és conegut amb el sobrenom de Tiriti, que heretà del seu pare, Jordi Cardús, un consumat esportista que destacà en natació i futbol.[1] El malnom és una deformació de «tira-t'hi!», allò que li cridaven sovint els companys de natació quan Cardús dubtava a tirar-se a la piscina (en aquella època, sovint amb l'aigua força freda).[2]
Nascut a Barcelona, Carles Cardús ha residit sempre a Tiana, al Maresme.[3] El seu germà gran, Lluís Cardús (pare d'en Ricky) era un gran aficionat al motociclisme i, de joves, tots dos acostumaven a córrer amb tota mena de motocicletes per la carretera de la Conreria.[2][4]
El 1983 guanyà els campionats d'Espanya[9] i d'Europa de 250cc amb la Kobas, alhora que debutà al campionat del món. Durant les temporades del 1984 i 1985 hi va córrer amb la JJ Cobas i el 1986 va fitxar per l'equip Campsa-Honda, marca amb la qual va continuar durant la resta de la seva carrera. A l'octubre va guanyar, fent equip amb Min Grau i Joan Garriga als comandaments d'una Ducati 850, les 24 Hores de Montjuïc.[10] Aquella edició, marcada per l'accident mortal de Mingo Parés, fou la darrera d'aquesta prova.
El 1987 va obtenir els seus primers podis al mundial (tres tercers llocs) i va acabar la temporada en cinquè lloc final. El 1988 va patir una forta caiguda al Gran Premi d'Espanya, disputat al circuit del Jarama, que el va deixar fora del campionat durant quatre Grans Premis.[11] Tot i així se'n va recuperar i encara va acabar la temporada en la novena posició final. El 1989 va aconseguir al Gran Premi de França la seva primera victòria en Gran Premi[12] i va acabar el campionat en quarta posició.
El 1990 va guanyar quatre Grans Premis i fou subcampió del món després de perdre el títol a la darrera cursa, el Gran Premi d'Austràlia, en favor de John Kocinski. Cardús, que amb la segona posició (si guanyava Kocinski) en tenia prou per a aconseguir el títol, va patir una avaria -se li va trencar la palanca de canvi- i hagué d'abandonar, mentre que l'americà va guanyar la cursa i es va proclamar campió. Més tard, Cardús va arribar a dir que aquella avaria havia estat un sabotatge del seu cap de mecànics, George Vukmanovich.[13][2] L'any següent, 1991, va acabar el mundial en tercera posició després d'haver aconseguit nombrosos podis, però cap victòria.
A partir de la temporada de 1992, els resultats de Cardús al mundial començaren a afluixar. La seva darrera cursa va ser el Gran Premi d'Europa de 1993, disputat al circuit de Catalunya, després de la qual es va retirar.
Retirada
Tot i retirat, Cardús va tornar breument a la competició internacional el 1994 per a disputar amb una Ducati la prova del Campionat del Món de Superbike del circuit d'Albacete, on acabà tretzè a la primera cursa i vuitè a la segona.
El 1997 va guanyar les 24 hores Motociclistes de Catalunya al circuit de Catalunya fent equip amb Ricard Jové i Rubén Xaus als comandaments d'una Honda CBR 600. Esdevingué així l'únic a haver guanyat mai les 24 Hores a Montjuïc i a Montmeló.
↑Pi, Pere. «98. Les promocions de Montesa». A: No tinc 200 anys. Les vivències de Pere Pi. Barcelona: Autoeditat (Service Point), juliol 2012, p. 147-149. ISBN 9788461590353.
↑Boet, Claudi «Terminó la 1ª Copa Streaker» (en castellà). Solo Moto. Solo Moto [Barcelona], núm. 214, 09-11-1979, p. 24-26.
