La història de Camós gira entorn de l'edificació i conservació de les dues esglésies – Sant Vicenç i Santa Maria – i de l'inici del culte i devoció de Santa Magdalena de Noves.
El lloc de Sant Vicenç de Camós ja és documentat l'any 1019 en la donació que Ramon Bonhom va fer a la canònica gironina, de terres que estaven situades en aquests indrets.
El 1334, l'abat de Banyoles s'havia apoderat, sense títols legítims, de la jurisdicció de Sant Vicenç i Santa Maria de Camós.
El 1372 ja són documentats els dos nuclis de poblament actuals en ocasió d redimir l'impost de bovatge al rei Pere el Cerimoniós.
El 1586 la pesta i altres malalties infeccioses assolen fort a Sant Vicenç de Camós i Palol de Revardit.
Finals del segle xvii, els camosins viuen de prop els sobresalts de la guerra amb els francesos. Els francs cometien tota mena d'excessos, a Camós, agafaven blat de la gent per donar-lo als cavalls, van robar les campanes de l'església i les van trencar. A principis del març de 1695, van intentar cremar les dues parròquies de Camós i tota la vall i van incendiar algunes cases.
El terme de Camós era, el 1698, una batllia reial i el cap de municipi era l'antiga parròquia: Sant Vicenç de Camós.
L'augment de població més important va donar-se a les acaballes del segle xix per baixar de sobte i tornar-se a refer cap al tercer decenni del segle xx.
Durant la Guerra Civil (1936-39), va produir-se un flux migratori de jovent cap a la ciutat de Banyoles per dedicar-se a activitats industrials i comercials, en detriment de la feina agrícola del seu lloc d'origen.[1]
