PROFILPELAJAR.COM

Camp de Presoners de Pisagua
Tipus	centre clandestí de detenció; camp de concentració
Localització
Entitat territorial administrativa	Pisagua (Xile) i Huara (Xile)
	19° 33′ 16″ S, 70° 12′ 17″ O / 19.5544°S,70.2048°O
Característiques
Monument Històric de Xile
Data	6 febrer 2008

El Campament de Presoners de Pisagua fa referència a l'ús de diversos espais i instal·lacions de la localitat de Pisagua, a la Regió de Tarapacá, al nord de Xile, com a camp de concentració de presos polítics en dos períodes del segle xx.

El primer camp de presoners es va construir a finals dels anys 1940, durant la presidència de Gabriel González Videla, com a camp de detenció per a comunistes mentre va estar vigent l'anomenada «Ley Maldita». A aquest camp va ser destinat el llavors tinent Augusto Pinochet, qui anys més tard liderà el cop d'estat de 1973 i la dictadura militar imposada a continuació. En els primers dies posteriors a aquest cop militar es va establir el segon camp de presoners per a detenir els partidaris de la Unidad Popular i del govern del president assassinat Salvador Allende. Aquest camp de concentració es va mantenir fins a octubre de 1974.^[1]

El Campament de presoners de Pisagua va ser un dels llocs més significatius en què van perpetrar-se violacions dels drets humans durant la dictadura militar. Després del retorn de la democràcia el 1990, es van trobar fosses comunes amb despulles d'executats polítics que van permetre l'obertura d'accions judicials en el que es va denominar Cas Pisagua.

Durant la presidència de González Videla

El poblat va ser usat com a camp de concentració durant el govern de Gabriel González Videla, qui per mitjà de la Llei de Defensa Permanent de la Democràcia va decretar la il·legalitat del Partit Comunista de Xile. Augusto Pinochet va ser destinat a l'administració d'aquest camp en el qual va haver-hi prop de dos mil presoners en l'etapa més dura. Tant l'aïllament polític, les crítiques de l'oposició i la proximitat de les eleccions parlamentàries, com la qüestionable efectivitat de la mesura, va comportar que el campament fos clausurat el febrer de 1949. Sota el govern de Carlos Ibáñez del Campo el recinte va ser reobert durant un temps per recloure hi la dissidència política.^[2]

Durant la dictadura militar

Vista de l'antiga estació de ferrocarril i ruïnes del camp de concentració instal·lat el 1973

El 1973, la localitat de Pisagua, estava composta d'un petit poblat, una base militar i una presó. Després del cop d'estat de l'11 de setembre, a la localitat s'hi va organitzar un camp de concentració per a presoners polítics, pel qual van passar prop de 2.500 persones.^[3] El camp estava sota control de la 6a Divisió de l'Exèrcit de Xile al comandament del Tinent Coronel Ramón Larraín Larraín, i d'oficials de servei com Juan Valencia i Plácido Muñoz Faúndez.^[4]

La major part dels presoners van ser tancats en les dependències de la presó de Pisagua. Les 26 cel·les (10 d'elles de 2x4 metres), van arribar a recloure 500 presoners homes. Les dones, per la seva banda, romanien tancades en un immoble veí al teatre del poblat.

Mentre va estar en funcionament, no es va permetre cap visita dels familiars dels presoners, com tampoc de la Creu Roja o altres organitzacions humanitàries o religioses. En la dècada de 1980, Pisagua va ser de nou utilitzat, però aquesta vegada per albergar-hi presos polítics en qualitat de bandejats.^[5]

Descobriment de les fosses comunes

El 1990, pocs mesos després del retorn a la democràcia, es va descobrir una fossa comuna al costat del cementiri, que contenia les restes d'almenys 19 presoners que havien estat executats sumàriament per soldats.

Els cadàvers estaven enterrats ordenadament, d'acord amb la data d'execució dels presoners, cadascun dels quals ficat dins d'un sac.^[6] Els cossos mostraven impactes de bala, indicis d'haver estat embenats i amb les mans lligades.

La següent és una llista corresponent al 6 de juny de 1990, ordenada per ordre de localització:^[6]

# Manuel Eduardo Sanhueza Mellado

Nicolás Chanez Chanez
Tomás Orlando Cabello Cabello
Luis Manríquez Wilde
Juan Orlando Rojas Osega
Hugo Tomás Martínez Guillén
Alberto Amador Yáñez Carvajal
Luis Alberto Toro Castillo
Nelson José Márquez Agusto
Germán Elidio Palominos Lamas
Juan Apolinario Mamani García
José Rufino Cordova Croxatto
Juan Valencia Hinojosa
Julio César Cabezas Gacitúa
Mario Morris Barrios
Humberto Lizardo Flores
Luis Alberto Lizardi Lizardi
Marcelo Omar Guzmán Fuentes
Juan Efraín Calderón Villalon
Nom no confirmat

Tortures

S'estima que prop de 2.500 persones van passar pel camp entre 1973 i 1974, arribant-ne a albergar 500 al mateix temps, la qual cosa excedia notablement la seva capacitat. La majoria dels presoners de Pisagua provenien de les diferents ciutats del nord, molts dels quals estaven presos en el Regiment de Telecomunicacions d'Iquique, això no obstant, altres eren expresoners del Buc Escuela Esmeralda i havien estat portats amb el vaixell de càrrega Maipo, propietat de la Companyia Sud-americana de Vapors.^[4]

D'acord amb als testimonis recollits per la Comisó Nacional de Veritat i Reconciliació (Informe Rettig) i la Comissió Nacional sobre Presó Política i Tortura (Informe Valech), durant la seva permanència al camp els presoners van ser sotmesos a tota classe de tortures, vexacions i privacions il·legítimes. Entre les quals:^[5]

Pallisses reiterades, amb punys, peus i elements contundents, especialment durant els interrogatoris
Lesions corporals i talls, amb diferents eines com a tenalles, corvos i yatagans
Fractura d'ossos i mutilacions
Atacs amb gossos
Cremades de cigarretes
Simulacres d'afusellament
Aplicació de descàrregues elèctriques, especialment en zones genitals i a la parrilla: catre metàl·lic on eren amarrats nus els presoners per a ser electrocutats
Ser enterrats en clots fins al cap a ple sol, orinant-los damunt
Despullaments a la intempèrie durant el dia per a provocar greus cremades pel sol.
Agressions sexuals
Humiliacions i vexacions, com a forma de rompre psicològicament els presoners, per exemple, obligant-los a barallar-se pel menjar

Nom d'alguns presoners

* Julio Cabezas, advocat del Consejo de Defensa del Estado, executat

Juan Calderón Villalón, Oficial de l'Armada, executat
Nolberto Jesús Cañas, interventor pesquer, executat
José R. Córdova Croxato, Administrador del Port d'Iquique, executat
Marcelo O. Guzmán Fuentes, Educador Sanitari, executat
Juan Jiménez Vidal, Oficial de l'Armada, executat
Vladislav Kuzmicic, diputat.
Humberto Lizardi Flores, Professor, 26 anys, executat l'11 d'octubre de 1973
Mario Morris Barrios, Oficial d'Aduanes, executat
Michael Selim Nash Sáez, exrecluta, executat
Alberto Neumann, metge
Germán Palominos Lamas, fuster, executat
Juan A. Ruz Díaz, Funcionari d'Aduanes i Regidor d'Iquique, executat
José Sampson Ocaranza, Empleat Municipal, executat
Manuel Sanhueza Mellado, Obrer Industral, executat
Freddy Taberna Gallegos, Geògraf
Edmundo Miguel Low Gómez, Obrer de FFCC, pres nou mesos, alliberat el 1974
Carlos Aranda, Obrer de FFCC, alliberat el 1974
Luis Rojas Pino, Militant del Partit Socialista, pres deu meseos, alliberat el 1974
Jorge Navarrete, humorista^[7]

Referències

↑ Parra, Nicanor. «Introducción, por Niall Binns». A: Obras completas & algo + (1935-1972). Barcelona: Galaxia Gutenberg/Círculo de Lectores, 2006, p. XXIX-LXXVI. ISBN 978-956-9105-01-2. OCLC 907005296.
↑ De lo vivido y lo peleado. Memorias. Santiago: Lom Ediciones, 1997, p.97.
↑ [1] El País - Pisagua fue un infierno, Una fosa clandestina alojó en el norte de Chile los cadáveres de presos políticos ejecutados durante la dictadura.
↑ ^4,0 ^4,1 «Memoria y Justicia - Documentos, Dr. Neumann». [Consulta: 30 agost 2019].
↑ ^5,0 ^5,1 «Campamento de Prisioneros de Pisagua», 29-09-2010. Arxivat de l'original el 2010-09-29. [Consulta: 30 agost 2019].
↑ ^6,0 ^6,1 «Plano de la fosa común en el cementerio de Pisagua». Memoria Viva. Arxivat de l'original el 5 de juny de 2010. [Consulta: 10 maig 2013].
↑ «Jorge Chino Navarrete recordó su detención en Pisagua», 03-08-2015. [Consulta: 28 juny 2016].