Des de la seva infància a Champagne, Camille va ser una apassionada de l'escultura; jugava amb el fang i esculpia les persones que l'envoltaven, com el seu germà Paul i la seva serventa Helene. Va arribar a París el 1883 amb la finalitat de perfeccionar el seu art i ingressà a l'acadèmia Colarossi. El 1882, és acceptada per Paul Dubois, director de l'Escola Nacional de Belles Arts. Té la seva primera trobada amb Auguste Rodin el 1883, i l'any següent comença a treballar al seu taller. Camille posa per a ell i col·labora en la realització de les figures de la monumental Les portes de l'infern.
L'obra de l'escultora, malgrat ser molt propera a la del seu mestre, té un toc personal i femení, sense ser mai una còpia: per això, Octave Mirbeau va proclamar el seu geni. A banda de ser una de les seves principals col·laboradores, fou també la seva amant i companya durant alguns anys; es va convertir en el seu model i musa, inspirant obres com la Danaïde o Fugit amor. Es produeix entre ambdós un clima de col·laboració i enfrontament que enriqueix la tasca mútua.
Tot i la passió, la relació entre Rodin i Camille és complicada, conflictiva i amb contínues interrupcions i crisis. Sovintegen plegats els ambients artístics i culturals més importants del París de l'època i fan llargues estades fora de la ciutat, però Rodin està unit sentimentalment a una altra dona, Rose Beuret, a qui no té intenció d'abandonar per casar-se amb Camille. Aquesta situació serà la inspiració d'una de les obres més importants de Camille: L'âge mûr. En aquesta escultura, veiem representada l'escena: Camille, agenollada i suplicant, dirigint les seves mans cap a Rodin, qui li dona l'esquena mentre una dona mig àngel mig bruixa (que representa Rose Beuret) se l'enduu.
Una vegada trencada la seva relació amb l'escultor, entra en la seva vida Claude Debussy, però també ell està unit a una altra dona. Mentrestant, les seves obres tenen cert èxit, i sovint apareixen articles sobre ella en les revistes d'art. En aquesta època de crisi emocional, Camille es tanca al seu taller i s'allunya del món.[2]
Al desembre de 1905, Camille realitza la seva última gran exposició. A partir d'aquí, patirà crisis nervioses que s'agreujaran cada vegada més i començarà a destruir les seves obres. No tindrà suport familiar, ja que la seva mare i la seva germana continuen essent hostils a la seva forma de vida, i el seu germà Paul viu lluny. El 3 de març de 1913 mor el seu pare i, el 10 de març, l'internen al sanatori de Ville-Evrard[3] i al juliol a Montdevergues, manicomi del qual, malgrat la seva recuperació i els seus lúcids i estripats precs al seu germà Paul, mai no sortirà. Tancada, passarà els últims 30 anys de la seva vida.
Obres
El vals (concebuda el 1889 i realitzada el 1905)
La col·lecció més gran d'obres de Camille Claudel està exposada de manera permanent i en una sala dedicada a ella exclusivament, al Museu Rodin.[4]
L'âge mûr (una versió en guix i altra en bronze)
La petite châtelaine (marbre)
Pensée (marbre)
Paul Claudel à trente-sept ans (bronze)
L'implorante (reducció, bronze)
Clotho (guix)
Les causeuses (versió en guix, versió en ònix, versió en bronze)
