Els hàmster xinesos van ser usats per primera vegada com animals de laboratori el 1919, en substitució del ratolí en la recerca dels neumococs. Els esforços del Dr.George Yerganian i altres col·legues a domesticar a aquests hàmster a mitjan segle xx, va portar amb si que durant la seva cria en captivitat molts individus desenvolupessin malalties degeneratives, a causa del seu estret parentiu entre si. No obstant això, el desenvolupament de tals malalties degeneratives va elevar l'interès en l'estudi de la seva genètica.
Durant aquest temps els investigadors es van adonar que el baix nombre de cromosomes en els hàmsters xinesos (2n=22), els convertia en models ideals per a l'estudi de radiacions citogenèticas i cultius cel·lulars. En 1957, durant una investigació sobre la utilitat de diverses línies cel·lulars en el camp de la genètica de cèl·lules somàtiques, el Dr. Theodore T. Puck, del departament de medicina de la Universitat de Colorado, va aïllar un ovari d'una femella d'hàmster xinès i va establir una nova línia cel·lular.[1][2] Aviat es va poder veure, que aquestes cèl·lules eren bastant resistents i molt aptes per al cultiu in vitro,i el seu temps de generació era molt ràpid. A més, la heterogenitat cariotípica d'aquestes poblacions cel·lulars les va convertir en un candidat ideal per a l'estudi d'anormalitats cromosomàtiques
Ús en biotecnologia
La primera proteïna terapèutica recombinant produïda en cèl·lules mamíferes, l'activador tissular de la plasmina que va ser sintetitzada usant cèl·lules CHO, va ser aprovada per a ús clínic el 1987. Això va marcar el principi d'una nova era en la producció de proteïnes recombinants, basat amb l'èxit de l'ús de la línia cel·lular CHO per a la seva expressió.
En l'actualitat les cèl·lules CHO són la millor alternativa a altres sistemes d'expressió establerts com és el cas de línies cel·lulars derivades d'insectes (Sfa, Drosophila S2, T. ni…), bacteris (E. coli, B. subtilis...), llevats (S. cerevisiae, P. pastoris, H. polymorpha...), entre altres, per a la producció de proteïnes recombinants d'ús terapèutic amb patrons de N-*glicosilació similars als humans, doncs les estructures d'oligosacarids poden variar de manera molt significativa entre els diferents sistemes d'expressió o fins i tot mancar d'elles, com és el cas dels bacteris.[3] El patró de glicosilació en una proteïna terapèutica determina la seva funcionalitat, rebuig o el període de vida en el torrent sanguini.
↑H. J. Tjio, T. T. Puck (1958): Genetics of somatic mammalian cells. II. chromosomal constitution of cells in tissue culture. In: J. Exp. Med. 108(2):259-271. PMID: 13563760doi:10.1084/jem.108.2.259
↑T. T. Puck, S. J. Cieciura, A. Robinson (1958): Genetics of somatic mammalian cells. III. Long-term cultivation of euploid cells from human and animal subjects. In: J. Exp. Med. 108(6):945-956. PMID: 13598821doi:10.1084/jem.108.6.945
↑Betenbaugh, M. J., Tomiya, N., Narang, S., Hsu, J. T., Lee, Y. C., Biosynthesis of human-type N-glycans in heterologous systems.In: Curr Opin Struct Biol 2004, 14, 601-606.Pubmed
↑K.P. Jayapal, K.F. Wlaschin, M.G.S. Yap, W-S. Hu (2007): Recombinant protein therapeutics from CHO cells - 20 years and counting. In: Chem. Eng. Prog. 103(7):40-47. PDF