La dinastia buwàyhida o búyida, dels Banu Buwayh (àrab: بنو بويه, Banū Buwayh) o dels buwàyhides o búyides (àrab: البويهيون, al-buwayhiyyūn) fou una dinastia xiïta que va governar l'Iraq i Pèrsia. Va tenir branques a l'Iraq, a Fars, a Kirman i al Jibal («la Muntanya», és a dir, l'Iran centro-occidental), aquesta darrera dividida en les d'Esfahan-Hamadan i la de Rayy. Des del 981 les ciutats de Bàssora i Ahwaz, que corresponien a l'Iraq, van gaudir d'autonomia i sovint es van posar sota dependència de Fars. La dinastia fou eliminada pels seljúcides entre el 1055 i el 1056.[1]
El fundador de la dinastia, Buwayh o Búya deu descendir d'un servidor dels sassànides. Els seus fills Alí (Imad-ad-Dawla), Hàssan (Rukn-ad-Dawla) i Ahmed (Muïzz-ad-Dawla) van establir el domini efectiu i Ahmed va entrar a Bagdad el 945 i va nomenar un califa de confiança (Al-Mutí el 946). A partir del 1012 els kurds es van erigir en rivals perillosos que es van apoderar de Pèrsia, mentre els gaznèvides ho van fer amb la zona del nord cap a la mar Càspia. El cop final el van donar els seljúcides en ocupar Bagdad el 1055, i Kirman el 1056.[2]
