PROFILPELAJAR.COM

Bruce McCandless II
Biografia
Naixement	8 juny 1937 ; Boston (Massachusetts)
Mort	21 desembre 2017 (80 anys); Conifer (Colorado)
Sepultura	United States Naval Academy Cemetery
Formació	Universitat Stanford ; Woodrow Wilson Classical High School (en) ; Acadèmia Naval dels Estats Units ; University of Houston–Clear Lake (en)
Activitat
Ocupació	oficial, aviador, astronauta, enginyer
Ocupador	NASA, astronauta
Carrera militar
Branca militar	Marina dels Estats Units d'Amèrica
Rang militar	capità de primer rang
Temps a l'espai	13 dies i 31 minuts
Missió espacial	–STS-41-B; –STS-31
Premis
	(1995) International Space Hall of Fame; Medalla de Vol Espacial de la NASA; Medalla del Servei de Defensa Distingit; Astronaut Hall of Fame; Medalla de les Forces Armades Expedicionàries; Medalla al Servei Excepcional de la NASA; Medalla del Servei a la Defensa Nacional; Legionari de la Legió del Mèrit ;

Bruce McCandless II (nom de naixement Byron Willis McCandless, 8 de juny de 1937 – 21 de desembre de 2017) va ser un oficial i aviador de la Marina dels Estats Units, enginyer elèctric i astronauta de la NASA. El 1984, durant la primera de les seves dues missions en un transbordador espacial, va realitzar el primer passeig espacial sense cap tipus de lligam mitjançant una unitat de maniobra tripulada (MMU per les seves sigles en anglès Manned Maneuvering Unit).^[1]

Primer vol a l'espai sense lligams

El 3 de febrer de 1984 es va llançar el transbordador espacial Challenger que desplegaria dos satèl·lits de comunicacions, i alguns programes informàtics provats en vol per primera vegada.

En el decurs d'aquesta missió es va realitzar la primera sortida d'una MMU amb la que McCandless faria el primer vol lliure sense lligams convertint-se així en la primera persona a desplaçar-se per l'espai exterior fora d'un vehicle.^[1]

Va descriure l'experiència amb les següents paraules:

Estava molt ben entrenat. Estava ansiós per sortir allà i volar. Em vaig sentir molt còmode... Feia tant de fred que em petaven les dents tot jo tremolava, però això era una cosa menor... M'havien parlat del silenci i el buit que sents a l'espai, però amb tres canals de ràdio que em deien: "Quant d'oxigen en queda?", 'No t'acostis als motors!' i 'Quan em toca a mi?', no va ser tan tranquil... Va ser una sensació meravellosa, una barreja d'exaltació personal i d'orgull professional: havia costat molts anys arribar a aquest punt.^[2]

Aquell primer vol va durar 6 hores i 17 minuts. El segon, realitzat per Stewart, va durar 5 hores i 55 minuts.^[3]