L'avaluació psicològica és el procés d'estudi de la conducta i de les característiques d'un subjecte des de la seva consideració bio-psico-social, així com de les seves formes d'acció i canvi, reaccions i interaccions. Tota avaluació implica prendre decisions relacionades amb l'objecte i motiu de la pròpia avaluació. Cal concebre al procés d'avaluació psicològica com un procés flexible, dinàmic, interactiu i estructurat.^[1][2]

La tasca d'avaluació psicològica sol seguir un procediment, que es podria resumir de la següent manera:

• Identificar la conducta d'estudi.
• Buscar les variable relacionades.
• Dissenyar un procés d'avalució.
• Buscar i escollir les tècniques de mesura adients.
• Establir el diagnòstic o presa de decisió diagnòstica.

• Model de l'atribut: La conducta està en funció de variables personals o organístiques, intrapsíquiques o genotípiques. Avaluació de variables personals per manifestació conductual. Ús de test i tècniques de recollida de la informació. Se sol usar en els àmbits de psicologia de l'educació i psicologia de les organitzacions.
• Model dinàmic: El comportament pot ser explicat per construccions teòriques internes. S'aplica en psicologia clínica i les tècniques solen ser tècniques projectives.
• Model mèdic: Es tracte de conèixer l'etiqueta aplicable al subjecte. S'aplica en psicologia clínica i les tècniques solen ser tests i recollida d'informació.
• Model conductual: L'objectiu del model és descriure, predir, explicar i controlar el comportament. S'usa en molts àmbits i les tècniques solen ser d'observació, autoinforme o psicofisiològiques.
• Model cognitiu: La conducta s'explica a través d'una sèrie de processos i estructures mentals internes. S'usa en molts àmbits i les tècniques solen ser autoinformes.

Les característiques bàsiques de les tècniques psicomètriques en l'avaluació psicològica són:

• Grau d'estructuració dels estímuls i de les respostes: L'estructuració de la resposta implica l'existència de categories clarament definides per a classificar les respostes.
• Grau d'emmascarament de l'objectiu de la prova: L'estructuració de la resposta implica l'existència de categories clarament definides per a classificar les respostes.
• Grau de subjectivitat-objectivitat: Grau amb el qual el subjecte pot manipular les dades.
• Grau de voluntarietat de la resposta: Fins a quin punt el subjecte pot controlar o alterar la seva resposta.

L'entrevista és una tècnica no emmascarada i de resposta voluntària. La relació que s'estableix a l'entrevista és asimètrica per la qual un dels interlocutors adopta un rol directiu en relació amb el contingut i el procediment de l'entrevista i l'altre interlocutor selecciona i adequa les seves respostes. Aquesta informació la podem canalitzar mitjançant l'expressió verbal o el llenguatge gestual o no verbal.^[2]

Tots dos llenguatges es poden complementar o contradir, l'experiència de l'entrevistador seràs la que permetrà discernir el significat d'aquesta complementarietat o de la dissociació.

Les entrevistes les podem classificar segons els objectius:

• Diagnòstiques.
  • De fase inicial.
  • Exploratòria.
  • Final o devolutiva.
• De selecció
• d'Intervenció psicològica

Si les classifiquem segons el grau d'estructuració podem parlar de:

• No estructurades
• Estructurades
• Semi-estructurades

Les entrevistes, però, tenen la problemàtica de ser costoses en temps i esforç, necessitem professionals especialitzats, són molt complicades en nens i adolescents, les estructurades o semi-estructurades necessiten una constant revisió, etc. En general podem dir que tenen problemes de fiabilitat i validesa.

Respecte a la fiabilitat i la validesa de l'entrevista, cal assenyalar els següents aspectes:

• La fiabilitat de l'entrevista augmenta com més objectius i conductuals són els elements a avaluar, així com si són més accessibles a l'entrevistat. En línies generals, podríem dir que quan menys es deixi en mans de la subjectivitat, més fiabilitat té l'entrevista.
• Quan la informació és més objectiva, també hi ha més fiabilitat test-retest.
• La validesa de criteri per criteri extern també augmenta amb l'objectivitat.

L'entrevista, però, també pot comportar biaixos metodològics:

• Distorsions de l'entrevistador.
• Distorsions del subjecte.
• Distorsions de la situació.

Es caracteritzen per ser la recollida de les verbalitzacions d'un individu sobre les pròpies manifestacions. És important analitzar el tipus de variables que recullen.

• Trets o dimensions de personalitat. (Exemple: Escala tret de l'STAI^[3]
• Estat psicològic (Exemple: Escala estat de l'STAI)^[3]
• Repertoris clínics conductuals
• Repertoris, processos i estructures cognitives

Els principals autors citen les següents:^[2]

• Relacionades amb el temps
  • Autoinformes retrospectius: Recerquen informació passada.
  • Autoinformes concurrents: Busquen informació present.
  • Autoinformes futurs: Busquen informació sobre que creu o pensa l'individu sobre el futur.
• Relacionades amb la situació.
• Relacionades amb el tipus de preguntes.
  • Preguntes estructurades.
  • Preguntes semi-estructurades.
  • Preguntes no estructurades.
• Tipus de respostes.
  • Respostes obertes.
  • Respostes dicotòmiques.
  • Respostes escalars.
  • Alternatives ipsatives (es demana establir un ordre).
• Tractament de les dades.

Els podem classificar de la següent manera:^[2]

• Entrevista
• Qüestionaris
• Autoregistres
• Pensaments en veu alta

Pel que fa a la fiabilitat i la validesa ens podem trobar amb 3 tipus de distorsió de la resposta: Simulació (intent de falsejar de forma voluntària), Desitjabilitat social (l'individu intenta descriure's de forma socialment desitjable) i Tendència de resposta (l'individu involuntàriament respon en funció de l'alternativa de resposta).

Els registres psicofisiològics ens permeten revisar la relació en fisiologia i conducta. S'acostumen a recollir dades amb aparells electrònics o mecànics, que després són analitzats i interpretats. Entre les característiques, cal remarcar l'elevat cost que tenen aquestes mesures, a fi i efecte de poder replicar els resultats, el fet que no és controlable per l'individu i que l'avaluador tampoc hi intervé.

Es solen recollir tres tipus d'activitat fisiològica:

• Activitat espontània: Respostes psicofisiològiques inespecífiques o registrades quan es desconeix l'estímul que les provoca.
• Activitat fàsica: Resposta específica a un estímul determinat, es tracte de la diferència entre el nivell basal i la mesura després de l'estímul.
• Activitat tònica: Valor mitjà d'una resposta fisiològica en un període i la seva utilitat és estimar el valor de l'activitat física.

Tenen per objecte descobrir aspectes ocults de la personalitat. Es basen en el fet que la personalitat té una estructura bàsica i estable de personalitat, i que l'estudi de la mateixa permet predir el comportament. Lògicament, cada mesura de tècnica projectiva difereix d'altres, i totes les respostes tenen un significat i són valorades com a signes de l'estructura de personalitat. L'anàlisi de dades és global, qualitatiu i idiogràfic.

Podem dividir les diferent tècniques projectives en:

• Estructurals: Estímuls visuals poc estructurats i el subjecte ha de dir que hi veu. Com el Test de Rorschach.
• Temàtiques: S'ha de narrar una història basada en material visual adaptat. El subjecte es projecta a l'hora d'organitzar la història. com el Test d'apercepció Temàtica (TAT).
• Expressives: Se li demana al subjecte que dibuixi una figura. El més conegut és HTPP (House Tree Person Person Test)
• Constructives: Amb material prefixat ha de construir alguna cosa (per exemple el test del poble).
• Associatives: S'han de fer associacions davant estímuls determinats.

• Test de Rorschach:^[4] Es tracte de 10 làmines (vegeu foto) amb elements abstractes. 5 són acromàtiques, dues bicolor i tres policromes. La tasca que ha de fer el subjece és indicar que podria ser o on ha vist. A partir d'aquí, podem analitzar-ho de la següent manera:
  • Anàlisi formal: S'analitzen els paràmetres estructurals i relatius a la qualitat i estil de la identificació perceptiva (localització de la resposta vers la taca, determinats de la percepció, contingut de la resposta, popularitat de la resposta, complexitat de l'organització perceptiva i es compara amb uns barems normatius. Defineix tres tipus psicològics: introversiu, extratensiu i ambivalent.
  • Anàlisi de contingut: És molt més inferencial, ja que consisteix a fer apreciacions de la dinàmica de la personalitat del subjecte, conflictes bàsics i ansietat latent.
• Test d'apercepció temàtica (TAT): Consta de 31 làmines de les quals s'apliquen 20 en dues sessions. N'hi ha d'específiques per nens i per adults. El TAT no presenta pautes, sistemes o dades normatives unificades quant a l'administració, valoració o interpretació.
  • Anàlisi formal: S'analitza la comprensió de la consigna, grau de col·laboració, construcció de la història,etc.
  • Anàlisi de contingut: Es fa més referència a la història, amb qui s'identifica el subjecte, els sentiments i motivacions, pressions que rep, etc.
• Test gràfics: Són molt utilitzats en el camp infantil i l'objectiu és analitzar els dibuixos de nens o adults.
  • Anàlisi formal: S'analitza la situació del dibuix, la pressió exercida pel llapis, el traç, la grandària, etc.
  • Anàlisi de contingut: El significat del dibuix.

L'observació suposa una acció voluntària, l'objectiu de la mateixa és la recollida de dades amb la finalitat de formular o comprovar hipòtesis. Cal tenir en compte tres aspectes:^[2]

• Subjecte com a observador.
• El lloc d'observació.
• El temps d'observació.

• Observació pròpiament dita
• Tècniques objectives: Registre de comportaments manifestos o encoberts per mitjà de dispositius mecànics o electrònics.
• Autoinformes o auto-observació.
• Entrevista
• Tècniques subjectives: La classificació es fa segons atributs o verbalitzacions del subjecte.
• Tècniques projectives: L'anàlisi es fa sobre els aspectes cognitius o emocionals de l'individu.

L'objectiu de l'observació pot ser des de continus en el comportament, atributs intrapsíquics que els inferim del comportament com l'ansietat, conductes manifestes, interaccions, o productes de conducta o, cosa que és el mateix, el resultat de comportaments determinats.

les unitats de mesura usades en observació són:

• Ocurrència: Si succeeix o no la conducta.
• Freqüència: Nombre de vegades que succeeix.
• Duració: Temps que dura, latència de resposta i interval inter-resposta.
• Altres dimensions com la magnitud, intensitat, adequació als fenòmens, etc.

• Autocaracterització
• Prova neuropsicològica

A Wikimedia Commons hi ha contingut multimèdia relatiu a: Avaluació psicològica