Autoironia

L'autoironia és el fet i la capacitat de riure's de si mateix; pot ser tant d'una persona de si mateix com de tot el grup social o poble al qual hom pertany.[1] Pot ser una eina terapèutica[2] així com un procediment retòric, artístic i literari dins les diverses formes d'humor. L'autoironia és considerada com una font principal d'autoconeixement. Molts la veuen com una condició essencial de la humanitat. Per a Joan Fuster i Ortells: «L'home riu, es riu, i la més elemental observació demostra que sempre riu de si mateix»;[3] segons Jaume Perich i Escala, l'ésser humà no hi té cap mèrit, puix que «és l'únic que dona motius per a això».[4]

L'autoironia pot convertir-se en una manera elegant d'autodefensa que fa part de la cultura de certs grups minoritaris, com els transvestits, o certs pobles com es veu en l'humor britànic o jueu. L'autoironia que pot regnar dins d'un grup de vegades pot ser tant feroç, que si provingués d'un d'exterior, seria considerada com a discriminatòria o racista.[5] Qui riu de si mateix es pot desensibilitzar del mal fet per la ironia o els insults de tercers. És l'arma de molts humoristes, que en riure's fins i tot de si mateixos, s'atorguen el dret de riure's de tot i de tots.[1] Ans, al contrari, l'absència d'autoironia és una feblesa major dels protagonistes de sistemes polítics dictatorials o d'ideologies dogmàtiques que només veuen el seu punt de vista i que no poden acceptar qualsevol crítica, dissidència o heretgia. La manca d'autoironia és un problema major de moviments integristes, com ho mostren els atacs recents a Charlie Hebdo o al diari Hamburger Morgenpost del gener del 2015 o a altres mitjans de comunicació.

L'escriptor txec Václav Havel va resumir el principi de l'autoironia en la seva famosa frase: «Qualsevol que es prengui a un mateix massa seriosament sempre corre el risc de semblar ridícul. Això no passa mai amb qui sempre és capaç de riure's de si mateix de manera conseqüent.»[6] En l'àmbit català, entre d'altres, el poeta gironí Carles Fages de Climent o l'escriptor Joan Fuster n'eren uns mestres.[7][8] El país té una tradició amb revistes satíriques que sempre contenien una gran dosi d'autoironia, com Cu-Cut! (1902-1912) o La campana de Gràcia. Aquesta tradició va renovar-se amb programes televisius com Polònia i Crackòvia, «que es riuen del mort i del qui el vetlla amb una desimboltura que no deixa canya dreta»:[9]

« Quina sort per a un país que pugui riure's de si mateix d'aquesta manera i que els poders públics, encara que sovint se'ls faci una ganyota a la cara, no puguin tenir la temptació d'impedir-ho... »
— Antoni Dalmau i Ribalta (2014), De per riure[9]
Vegeu també: ironia, humor negre, sarcasme, i sàtira

Referències

  1. ↑ 1,0 1,1 Geluck, Philippe. Peut-on rire de tout? (Podem riure de tot?) (en francès). París: Éditions JC Lattès, 2013, p. 150 (Essais et documents). ISBN 9782709636490 [Consulta: 13 gener 2015].  Arxivat 2015-01-13 a Wayback Machine.
  2. ↑ NN «Joel Joan se'n riu de si mateix a 'El crac'». El Periódico [Consulta: 13 gener 2015]. «“Tinc una gran tendència a riure de tothom, així que ja em tocava riure'm de mi”, confessa l'actor.»
  3. ↑ Joan Fuster, 11 de febrer del 1954, citat per: Borja i Sanz, Joan «Els relats humorístics d'arrel lingüística» (ebook). Estudis de literatura oral. Universitat Rovira i Virgili, n°2, 2013, pàg. 47.
  4. ↑ Frases de Jaume Perich[Enllaç no actiu]
  5. ↑ Halkin, Hillel «Why Jews Laugh at Themselves (Per què el jueus riuen d'els mateixos)» (en anglès). Commentary Magazine, vol.121, n°4, 4-2006, pàg. 47-54. Arxivat de l'original el 2007-02-07 [Consulta: 13 gener 2015]. Arxivat 2007-02-07 a Wayback Machine.
  6. ↑ Havel, Václav. «Václav Havel» (en anglès). Brain Quote. [Consulta: 13 gener 2015]. «Anyone who takes himself too seriously always runs the risk of looking ridiculous; anyone who can consistently laugh at himself does not.»
  7. ↑ «Poemes d'estrena "Fages barreja moments de gran lirisme amb dosis conscients d'autoironia, en versos hàbils, elegíacs"». Diari de Girona [Consulta: 12 gener 2015].
  8. ↑ Calaforra i Castellano, Guillem. Dialèctica de la ironia: La crisi de la modernitat en l'assaig de Joan Fuster. València: Universitat de València, 2006, p. 194. ISBN 9788437063898. 
  9. ↑ 9,0 9,1 Dalmau i Ribalta, Antoni «De per riure». El Punt Avui, pàg. 30 [Consulta: de gener 2015].