Il·lustració de John Masey Wright i John Rogers per al poema (c. 1841).
Auld Lang Syne (en català, L'hora dels adéus)[1] és una cançó patrimonial escocesa, la lletra de la qual es basa en un poema escrit el 1788 per Robert Burns (Robbie Burns), un dels poetes escocesos més populars.[2]
Es canta en moments solemnes, com quan algú s'acomiada, comença o acaba un viatge llarg en el temps, un funeral, etc. Se la relaciona especialment amb la celebració de l'any nou.
«Auld lang syne», en escocès, significa «fa molt de temps»; encara que es tradueix més adequadament com “pels vells temps”. Es canta amb la melodia popular tradicional (és a dir, folklòrica, i, per tant, anònima) escocesa classificada amb el número 6294 al catàleg de Roud.
Should Old Acquaintance be forgot,
and never thought upon;
The flames of Love extinguished,
and fully past and gone:
Is thy sweet Heart now grown so cold,
that loving Breast of thine;
That thou canst never once reflect
on Old long syne.
CHORUS:
On Old long syne my Jo, in Old long syne, That thou canst never once reflect, on Old long syne.
My Heart is ravisht with delight,
when thee I think upon;
All Grief and Sorrow takes the flight,
and speedily is gone;
The bright resemblance of thy Face,
so fills this, Heart of mine;
That Force nor Fate can me displease,
for Old long syne.
CHORUS
Since thoughts of thee doth banish grief,
when from thee I am gone;
will not thy presence yield relief,
to this sad Heart of mine:
Why doth thy presence me defeat,
with excellence divine?
Especially when I reflect
on Old long syne
CHORUS
Should auld acquaintance be forgot,
and never brought to mind ?
Should auld acquaintance be forgot,
and auld lang syne* ?
CHORUS:
For auld lang syne, my jo (or my dear), for auld lang syne, we’ll tak a cup o’ kindness yet, for auld lang syne.
We twa hae run about the braes,
and pu’d the gowans fine ;
But we’ve wander’d mony a weary fit,
sin auld lang syne.
CHORUS
We twa hae paidl'd i' the burn,
frae morning sun till dine ;
But seas between us braid hae roar’d
sin auld lang syne.
CHORUS
And there’s a hand, my trusty fiere !
and gie's a hand o’ thine !
And we’ll tak a right gude-willy waught,
for auld lang syne.
CHORUS
Haurien d'oblidar-se les velles amistats
i mai recordar-les?
Haurien d'oblidar-se les velles amistats i els vells temps?
TORNADA:
Pels vells temps, amic meu, pels vells temps:
beguem una copa de cordialitat pels vells temps.
Tots dos hem corregut pels vessants i recollit les belles margarides,
però hem errat molt amb els peus adolorits des dels vells temps.
TORNADA
Tots dos hem vadejat el corrent
des del migdia fins al sopar,
però amples mars han rugit entre nosaltres
des dels vells temps.
TORNADA
I heus aquí una mà, el meu fidel amic,
i dona'ns una de les teves mans,
i beguem un cordial glop de cervesa
pels vells temps!
.
TORNADA
Història
Robert Burns va enviar una còpia de la cançó original al Museu de la Música Escocesa, amb la següent nota: «La cançó adjunta, una antiga cançó, dels vells temps, mai donada a la impremta fins ara, ni tan sols ha circulat manuscrita fins que la vaig recollir d'un ancià». Part de la lletra va ser, de fet, recollida, més que escrita pel poeta; la balada «Old Long Syne» (Fa molt de temps) impresa el 1711 per James Watson mostra en el vers inicial i en la tornada una semblança considerable amb el poema, posterior, de Burns, i és gairebé segur que es derivi de la mateixa antiga cançó. Es considera just atribuir la resta del poema al mateix Burns.[3]
Existeixen certs dubtes que la melodia avui utilitzada sigui la mateixa que Burns havia disposat originalment, però es fa servir àmpliament a Escòcia i a la resta del món.
Versions en altres llengües
Hi ha multitud de versions en altres llengües. La versió en català es diu L'hora dels adéus o Pels vells temps.[4] Se li ha donat aquest nom popularment per ser la forma de la lletra més estesa. Heus aquí el text, absolutament aliè a l'original escocès (posteriorment, atès el seu caràcter religiós, el mot final «cristians», va ser canviat per «catalans»):
És l'hora dels adéus
i ens hem de dir adéu-siau!
Germans, dem-nos les mans,
senyal d'amor, senyal de pau.
El nostre comiat diu:
A reveure, si a Déu plau!
I ens estrenyem ben fort
mentre diem adéu-siau.
No és un adéu per sempre,
és un adéu per un instant;
el cercle refarem
I fins potser serà més gran.
La llei que ens agermana,
ens fa més forts i ens fa més grans.
Si ens fa més bons minyons,
també ens fa ser més bons cristians [catalans].
