L'imperi otonià, anomenat així per referència al seu primer regnant Otó el Gran,[3] abastava territoris de l'actual Alemanya, Suïssa, i nord i centre d'Itàlia. Per consolidar el seu poder i prestigi va impulsar la creació artística dins el seu territori, fet que va coincidir temporalment amb un període de creixement i reforma a l'església, i això va generar una atmosfera molt favorable pel desenvolupament de les arts. A aquest ressorgiment de les arts, se li ha dit també "renaixement otonià", en el mateix sentit que es parla de "renaixement carolingi" per a referir-se al ressorgiment posterior a la coronació de Carlemany en l'any 800.[4][5]
Voris de Magdeburg
El concepte d'art otonià va ser creat l'any 1890 per Hurbert Janitscheck. En l'art otonià hi van confluir tres tradicions: l'antiguitat tardana (especialment de l'art del nord d'Itàlia) el període carolingi, i l'art de l'Imperi Romà d'Orient. Gran part de la producció artística otoniana es va fer en monestirs i es caracteritza per tenir un contingut principalment religiós. A nivell estètic és un estil més decoratiu que descriptiu, amb un punt carregós, i posa molta atenció en l'expressió i utilitza colors intensos, a diferència d'estils anteriors més sobris i naturalistes com ara l'art carolingi.[4][6][5]
Podem trobar la majoria d'expressions artístiques d'aquest estil en la pintura, la talla de vori i l'escultura. Mentre que les talles de vori van ser creades amb una finalitat principalment litúrgica, les escultures d'aquest estil van ser concebudes a gran escala i amb un ús preeminent del bronze. També cal destacar especialment l'orfebreria otoniana, sobretot pel que fa als relleus dels altars i a les portades de manuscrits.[3] Pel que fa a l'arquitectura, hi trobem menys expressions i són molt més conservadores, ja que la majoria són només una racionalització de l'estil carolingi.[4][6]
Algunes de les obres més destacables de l'art otonià són les sitres de Godofred i Basilewsky, el Codex Aureus d'Echternach, L'expulsió d'Adam i Eva de les portes de Bernward a la catedral d'Hildesheim, els voris de la Dedicació de Magdeburg, la creu de Gero de la catedral de Colònia, i la placa de vori de Tres dones santes al sepulcre.[5]
Referències
↑Reading Medieval Latin, de Kenneth Sidwell. Editorial Cambridge University Press, 1995. (anglès)
↑Diccionario de Arte II (en castellà). Barcelona: Biblioteca de Consulta Larousse. Spes Editorial SL (RBA), 2003, p.139. DL M-50.522-2002. ISBN 84-8332-391-5 [Consulta: 6 desembre 2014].
