L'arquitectura antipersona o arquitectura hostil és una estratègia defensiva de disseny urbà. Té com a objectius la dissuasió de l'incivisme i la dispersió de diversos col·lectius de persones en l'ús dels espais públics de les ciutats.[1]
Polèmica
Es tracta d'una tècnica polèmica i encunyada en la dècada de 2010, si bé amb orígens a diverses urbs dels Estats Units d'Amèrica i a Londres (Regne Unit) des de finals del segle xx.[2] Els seus defensors en la planificació urbana justifiquen que té la finalitat de mantenir l'ordre i la seguretat pública,[3] mentre que els seus detractors, organitzacions en defensa dels drets civils i bona part del consens acadèmic consideren que es tracta d'una militarització contemporània en la vigilància de les grans ciutats,[2] una vulneració punitiva dels drets essencials de persones en situació de vulnerabilitat –especialment pel que fa a les persones sense llar–[1][2][3][4][5] i una reducció de la diversitat cultural.[4]