Distribució geogràfica de l'esparver cendrós: àrea de cria (verd) i àrea d'hivernada (blau).
L'arpella cendrosa,[1]esparver cendrós o arpellot cendrós (Circus pygargus) és una espècie d'ocell de la família dels accipítrids (Accipitridae).[2][3] Es troba a Euràsia i Àfrica durant l'època de nidificació i passa l'hivern a l'Àfrica i l'Índia. El seu estat de conservació es considera de risc mínim.[4]
Es distingeix de l'esparver d'estany pel plomatge dels mascles, que és una mica més fosc, sense taca blanca al carpó, amb el ventre i els costats llistats de gris o de negre i una franja negra estreta a la meitat de les ales. També té les puntes de les ales de color negre i els ulls i les potes són de color groc. El bec és negre.
La femella és terrosa, amb el pit i el ventre tacats de terrós i el carpó blanc. Té els ulls marrons.
L’esparver cendrós (o arpella cendrosa) és un rapinyaire mitjà que nia a terra entre matolls espessos o grans herbassars. Actualment l’equivalent a aquest hàbitat són els grans camps de cereal o farratgeres.[5] Al maig hi pon 4-6 ous blavencs molt pàl·lids (32 x 41 mm) que cova exclusivament ella durant 35 dies (el mascle només s'encarrega de dur-li menjar 5 o 6 vegades durant la incubació i 7-10 cops una vegada que els pollets han nascut). Els petits no volen fins al cap de 24-30 dies més i el niu només serà utilitzat una vegada. El mascle pot ésser polígam i tindre dues niuades simultàniament o consecutiva.
L’esparver cendrós ocupa una extensa varietat d’ambients com ara aiguamolls, prats, matollars i estepes cerealistes. És una espècie generalment gregària, que nidifica en colònies laxes en camps de cereal, zones de matolls i aiguamolls, i fa un niu poc elaborat, fet de branques menudes i plantes herbàcies.
Al Pla de Lleida, on es troba la principal població nidificant, fins a l’any 2004 els nius es trobaven de forma exclusiva en conreus cerealistes, blat i ordi, de secà. Arran de fortes sequeres els anys 2005 i 2006, que van fer que la major part del cereal de secà no hi hagués camps amb prou cobertura i alçada per ubicar-hi els nius, una part important de les parelles van fer les postes en conreus de regadiu, tant cerealistes com farratgeres (festuca, raigràs o alfals). Aquest canvi d’ubicació ja no va ser reversible posteriorment amb anys bons de pluja, i actualment aproximadament 2/3 de la població nidificant al Pla de Lleida ho fa en conreus de regadiu.
A Girona fins a principis de segle, la major part de la població niava en taques de garriga a diferents punts de l’Empordà. Això va anar canviant i actualment ho fa de forma majoritària en camps de cereal i els nius en garriga s’han convertit en anecdòtics.
A Tarragona, a la comarca del Montsià, des que es té coneixement de la nidificació de l’espècie, ha niat sempre en taques de garriga.
Migrador parcial (les poblacions europees hivernen a Àfrica i les asiàtiques a l'Índia).
Plana de forma semblant a l'arpella negra i és fàcil d'observar-lo durant els vols migratoris, principalment al mes d'abril i per setembre-octubre, quan torna a la seua àrea d'hivernada al sud del Sàhara.
Mascle adult.
Conservació
Segons les dades de BirdLife International per a l'any 2004 es creu que n'hi havia entre 150.000 i 200.000 exemplars a nivell mundial (a l'Estat espanyol a l'entorn de 4.000-5.000 parelles). Amb dades actuals, al Principat de Catalunya n'hi ha 70 parelles i a la resta d'Europa entre 35.000 i 65.000 parelles. El seu estat de conservació al Principat està en perill mentre que a Europa es considera que és segur.
↑«Esparver cendrós». Generalitat de Catalunya, 31-10-2022. Arxivat de l'original el 31 d’octubre 2022. [Consulta: 31 octubre 2022].
↑Llorente, Gustavo: Els vertebrats de les zones humides dels Països Catalans. Editorial Pòrtic, S.A. Col·lecció Conèixer La Natura, núm. 6, plana 99. Desembre del 1988, Barcelona. ISBN 84-7306-354-6
.svg){kind=icon}
