Antonio de la Torre y del Cerro (Còrdova, Andalusia, 22 de desembre de 1878 - Madrid, 8 de novembre de 1966) fou un historiador espanyol.
Biografia
Estudià filosofia i lletres a la Universitat de Sevilla i el 1910 es doctorà a la Universitat Central de Madrid. El 1900 ingressà per oposició al cos d'arxivers de l'Estat, i fou destinat primer a l'Arxiu del Regne de València i després a l'Arxiu Històric Nacional de Madrid, fins que fou nomenat catedràtic d'història d'Espanya a la Universitat de València el 1911 i a la Universitat de Barcelona del 1918 al 1939, on fou mestre de Jaume Vicens i Vives. El 1923 fou nomenat acadèmic de l'Acadèmia de Bones Lletres de Barcelona. De 1927 a 1930 Antoni Rubió i Lluch el nomenà secretari de la facultat. El 1937 fou separat de la càtedra per la Generalitat de Catalunya.[1]
Després de la guerra civil espanyola, per motius de salut es traslladà a Madrid, on fou catedràtic d'història medieval.[2] Estudià les institucions polítiques i culturals de València i Barcelona, però més tard s'especialitzà en l'època dels Reis Catòlics.
Obres
- La Universidad de Alcalá (1910) Des del 1913 s'anà dedicant, tanmateix, cada vegada més a l'època dels Reis Catòlics: la sèrie documental
- Documentos para las relaciones internacionales de los Reyes Católicos (1949-1966)
- Cuentas de Gonzalo de Baeza, tesorero de Isabel la Católica (1955-1956), amb Engràcia Alsina i Prat
- Documentos referentes a las relaciones con Portugal durante el reinado de los Reyes Católicos (1958), amb Luis Suárez Fernández
Referències