Eboracum (nom llatí de York) era ja una seu episcopal en època romana. L'únic bisbe documentat d'aquest període és Ebori, present el 314 al concili d'Arle, a França. La tradició indica d'altres bisbes, encara que no estan històricament documentats.
El 625, Edwin, qui regnava sobre Deria (Yorkshire), Bernícia (Northumbria) i Lindissi (Lindsey), obtingué com a esposa la filla del rei Etelbert I de Kent, el qual havia donat hospitalitat als missioners romans i s'havia convertit al cristianisme. Amb la nova reina arribà a la cort d'Edwin Paulí, un dels companys d'Agustí, qui fou consagrat bisbe. Una victòria en batalla va convèncer el rei d'unir-se a la fe de Paulí, juntament amb tot el seu poble. La conversió en massa dels saxons del nord fou decidida al Witenagemont, la gran assemblea del regne; Edwin es va fer batejar per la Pasqua del 627. El bisbe Paulí instal·là la seva seu a York, on començà la construcció d'una primera catedral en pedra.
L'èxit inicial de la missió a Northumbria va patir un dur contracop amb la mort en batalla d'Edwin, mort per Penda, rei de Mèrcia, durant la Hatfield (632). Paulí rebé el pal·li de mans del papa Honori I mentre que es fugia amb la reina cap a Kent. L'hegemonia de Penda, que restà sempre pagà, queda eliminada a la batalla de Winwaed (654). Aquest fet permeté reprendre l'evangelització del Northumbria.
Després de les decisions preses al sínode de Whitby el 664, la diòcesi abacial de Lindisfarne fou suprimida i el seu territori quedà incorporat al de York.
Entre el 678 i el 680, la seu de York cedí parts del seu territori a benefici de les ereccions de les noves diòcesis de Lindisfarne i de Hexham (posteriorment unides per formar la diòcesi de Durham). Al voltant del 730 s'erigí una nova diòcesi, Whithorn, separant el territori de la de York.
El 735 la diòcesi fou elevada al rang de seu metropolitana: tenia com a sufragànies les seu de Lindisfarne, Hexham i Whitorn. En aquest període, gràcies als esforços dels arquebisbes locals, York fou seu d'un important centre d'estudis, del qual Alcuí en fou un notable representant.
El darrer arquebisbe, Nicholas Health, fou deposat per la reina Elisabet el 1559 i morí el 1579. Amb la seva mort s'interromp la successió apostòlica i l'episcopat de York. No obstant, segons els anglicans, segueix havent una continuïtat a la cronologia episcopal abans i durant la reforma.
Storia della Chiesa, diretta da Hubert Jedin, Jaca Book, seconda edizione, 1992: Vol. II, pp. 229–230; Vol. III, pp. 198–215; Vol. IV, pp. 177–180 e 290-295
