Un anió és un ió amb càrrega elèctrica negativa, és a dir, que ha guanyat més electrons.^[1][2] Els anions monoatòmics es descriuen amb un estat d'oxidació negatiu. Els anions poliatòmics es descriuen com un conjunt d'àtoms units amb una càrrega elèctrica global negativa, variant els seus estats d'oxidació individuals.

Hi ha dos tipus d'anions: monoatòmics i poliatòmics.

Es poden considerar com a precedents d'una molècula que ha perdut protons, o d'un àcid que ha guanyat protons.

Es nomenen amb la paraula ió o anió, seguida del nom del metall acabat en -ito si actua amb la covalència major o en -lligo si actua amb la valència menor. Exemple:

Es nomenen com els àcids però anteposant la paraula ió o anió, i traient "d'hidrogen". Exemple:

Provenen d'un àcid polipròtic que ha perdut part dels seus àtoms d'hidrogen com a protons. Els Àcids polipròtics (o Àcids polibàsics) són àcids que tenen més d'un hidrogen ionitzable.

Es nomenen com l'ió corresponent, però afegint la paraula àcid i utilitzant prefixos multiplicadors quan hi hagi més d'un.

Pels àcids dipròtics (amb dos hidrògens en la seva fórmula) es manté encara en el comerç i la indústria un sistema de nomenclatura antic, però no recomanat. Consisteix a nomenar l'anió amb el prefix bi-.

Es nomenen com l'ió corresponent, però anteposant el prefix hidrogen- amb el prefix multiplicador corresponent.

Per a una millor comprensió realitzem un esquema de classificació, degut a que no és una classificació rígida.

Desprenen gasos amb l'àcid clorhídric o sulfúric diluït: carbonat, bicarbonat, sulfit, tiosulfat, sulfur, nitrit, hipoclorit, cianur i cianat. Estan inclosos els del (I) amb l'agregat dels següents: florur, clorur, bromur, iodur, nitrat, clorat, perclorat, bromat i yodat, borat *, ferrocianur, ferricianur, tiocianat, formiat, acetat, oxalat , tartrat i citrat.

Reaccions de precipitació: sulfat, persulfat **, fosfat, fosfito, hipofosfito, arseniat, arsenito, silicat, fluorosilicat, salicilat, benzoat i succinat. Reaccions d'oxidació i reducció en dissolució: manganat, permanganat, cromat i dicromat.

Els anions més freqüents en un laboratori no es poden separar de forma tan clara com els cations. La major part de les vegades s'identificaran de manera directa, mentre que unes altres se separaran en grans grups precipitant amb cations i, a partir d'aquests precipitats, s'identifiquen aquests anions. No obstant això, en laboratori és bastant més difícil analitzar els anions presents que els cations. Generalment, en el laboratori, la marxa analítica d'anions es fa primer eliminant tots els cations existents precipitant amb hidròxid de sodi o carbonat de sodi. A continuació es fan tres assajos preliminars.

Les sals típicament estan formades per cations i anions (encara que l'enllaç mai és purament iònic, sempre hi ha una contribució covalent).

• Acetat.
• L'ADN és un anió.
• Moltes proteïnes són aniòniques a pH fisiològic.

Vegeu Anió (àtom) en el Viccionari, el diccionari lliure.Viccionari