Va estudiar Dibuix i Pintura amb Anselmo Piccoli i es va graduar en l'especialitat de Direcció a l'Escuela Experimental de Cine del Instituto Nacional de Cinematografía (ENERC), de l'Instituto Nacional de Cine y Artes Audiovisuales. Va exercir com a Ajudant de direcció i Producció de Clara Zappettini i Mario Strukelj en televisió educativa.[1][2] Des de 1983 t va treballar com a Ajudant de direcció i muntadora en diversos curtmetratges i llargmetratges i a partir de 1990 guionó, va produir, va dirigir i va editar diversos llargmetratges, com ¡Que vivan los crotos! (1990), La fe del volcán (2002) i Parapalos (2004). El 1989 va fundar la productora Viada Producciones s.r.l. amb ella a més dels seus propis treballs, va coproduir entre altres films, Extraño, de Santiago Loza i La cantata de las cosas solas, de Willi Behnisch. També va dirigir i va editar el registre de diverses obres teatrals com El pecado que no se puede nombrar, de Ricardo Bartis, Maluco i Canon perpetuo de Quico García, a més de desenvolupar la seva pròpia obra plàstica, sota l'assessorament del pintor Eduardo Medici.[2][1]
El seu primer llargmetratge ¡Que vivan los crotos! és un documental filmat en la localitat de Gardey, en la província de Buenos Aires, on va viure el protagonista José Américo Bepo Ghezzi (1912-1999), que va passar gran part de la seva vida com un linyera, evocat a través dels seus propis records i el dels seus amics.
Va ser exhibida en algunes províncies fora del circuit comercial i en nombrosos festivals de cinema. Els crítics Raúl Manrupe i María Alejandra Portela van escriure que era un «Auster i digne documental amb recreació d'escenes i poderoses imatges, sobre la vida dels linyeras anàrquics d'uns altres temps.».[3]
↑Manrupe, Raúl; Portela, María Alejandra. Un diccionario de films argentinos (1930-1995). Buenos Aires: Editorial Corregidor, 2001, p. 491. ISBN 950-05-0896-6.