Nascuda Amata da Corano, fou neboda de santa Agnès d'Assís. De família acomodada i amb prestigi a la ciutat d'Assís, hi passà la infantesa amb els seus pares, que la destinaren al matrimoni amb un noble de la ciutat. Amada portava una vida frívola, consagrada a la vanitat, i sentint-se orgullosa de la seva bellesa. Va visitar la seva tia, que s'havia retirat per fer una vida austera, de retir i apostolat, i va quedar-ne impressionada.
Basílica i convent de Santa Clara (Assís), lloc d'enterrament de la santa
Amada va canviar de pensament i va decidir de seguir les passes de la seva tia: va renunciar al matrimoni i en 1213 ingressà a la comunitat de Sant Damià, de monges pobres, dedicades a la pregària i al servei als altres, que van esdevenir amb el temps les monges clarisses.
Hi va dur una vida exemplar i de penitència i arran de l'excés de zel en aquestes privacions, va emmalaltir. Segons la tradició, fou la seva tia Agnès qui la guarí després de més d'un any, fent-li el senyal de la creu. Fou present a la mort de Clara d'Assís, aquesta li digué, segons Tomàs de Celano: "Veus, filla, la glòria del rei que espero?".
Va morir cap al 1254 al mateix monestir de San Damiano.
Veneració
Quan les monges abandonaren San Damiano en 1260, la despulla d'Amada fou portada al convent de San Giorgio d'Assís. En 1602, el bisbe Crescenzio va traslladar-la a l'església de Santa Clara d'Assís, sota l'altar, juntament amb les restes d'Agnès i de Beneta d'Assís.
Considerada beata, la seva festa litúrgica és el 20 de febrer.
