Al·literació

L'al·literació (del llatí humanístic alliteratio, -onis, derivació de littĕra, "lletra") és un recurs literari amb efecte sonor creat per la repetició, volguda o no, d'uns mateixos sons, sovint al començament de dos o més mots consecutius o situats a intervals curts.[1] Poden ser vocàliques o consonàntiques.[2] Es pot utilitzar com una figura del llenguatge per crear efectes poètics, retòrics, musicals o humorístics. És un recurs sonor antic i molt freqüent en textos del llatí clàssic.[3]

Pot ser un ornament formal, al qual el poeta pot atribuir un aspecte d'onomatopeia i associar, per exemple, el so de la S a un xiuxiueig que evoca suavitat, intimitat, el vent, etcètera. La interpretació del significat de l'al·literació no es basa en característiques objectives de cada fonema, sinó en els suggeriments que provoquen. Sobretot en la traducció de poesia, un dels reptes és recrear tal efecte sonor i de vegades s'ha de fer un compromís entre la traducció del significat i la musicalitat de l'original.[4][5]

Exemples

Referències

  1. ↑ «Al·literació». Gran Enciclopèdia Catalana. Barcelona: Grup Enciclopèdia Catalana.
  2. ↑ Avilés i Zapater, Jordi. Introducció a l'estilística llatina : adaptada al comentari de textos en vers. Barcelona: Universitat de Barcelona, Publicacions i Edicions, 2013, p. 136, 298 ss.. ISBN 978-84-475-3684-9. 
  3. ↑ Avilés i Zapater, Jordi. «Figures estilístiques |». Iter Romanum. Universitat de Barcelona, s.d. [Consulta: 10 juliol 2020].
  4. ↑ Arat; Almirall i Sardà, Jaume (trad.). Fenòmens. Fundació Bernat Metge, 1996, p. 90-91. ISBN 978-84-7225-659-0. 
  5. ↑ Keown, Dominic «Intrusió?. No, gràcies: Una reflexió sobre la traducció en vers d'Isabel Robles i J. Pérez Muntaner». L'Aiguadolç, 17-12-2010, pàg. 141–156. ISSN: 2386-7388.
  6. ↑ Alzamora, Sebastià. «La Corona corrupta». Ara, 16-03-2020. [Consulta: 10 juliol 2020].