El govern hereditari els fou confiat pel califaHarun ar-Raixid el 800.[1] L'acord establia que l'emir d'Ifríqiya renunciava a la subvenció del califat i a més havia de pagar a Bagdad 40.000 dinars. El primer emir, Ibrahim ibn al-Àghlab, fou un bon diplomàtic i home d'estat, que va rebre ambaixadors de Carlemany i del patrici Constantí de Sicília; va lluitar contra els kharigites que dominaven el sud d'Ifríqiya, l'Aurès i el Magrib central.
Els àrabs del jund que formaven les guarnicions, mai van ser prou obedients a la dinastia i Ibrahim va haver de reprimir dues revoltes: la de Hamdis ibn Abd-ar-Rahman al-Kindí (802) i la d'Imran ibn Mukhàl·lad (809); ambdues van tenir fort suport a la ciutat de Kairuan i Ibrahim ja ho havia previst i havia fundat una capital una mica al sud, Al-Abbasiyya o al-Qasr al-Qadim, poblada pels àrabs del jund més fidels, i per esclaus negres.
Conquesta musulmana de Sicília
La revolta més greu dels àrabs del jund fou durant el govern de Ziyàdat-Al·lah ibn Ibrahim (817-838) dirigida per Mansur ibn Nasr al-Tunbudhí, que dominava el castell de Tunbudha, al costat de Tunis, i al que van secundar molts caps àrabs (824) i van dominar després de diverses lluites amb resultats alterns, tot el país menys Gabes i la seva regió, però l'emir va poder sufocar la revolta amb l'ajut dels amazics del Jarid, i el cap rebel es va rendir i fou executat. Per pacificar el país es va dictar una amnistia i es va començar la conquesta de Sicília (el 827) desviant així als guerrers cap a una empresa exterior, arribant a amenaçar Roma el 846.[2]
Les predicacions xiïtes d'Abu-Abd-Al·lah aix-Xií que van guanyar suport sobretot entre els amazics kutama, va posar fi a la dinastia i va donar pas a l'establiment dels fatimites.
↑Marçais, G.; Schacht, J. «Ag̲h̲labids or Banu 'l-Ag̲h̲lab». A: Gibb, H. A. R.; Kramers, J. H.; Lévi-Provençal, E.; Schacht, J.; Lewis, B. & Pellat, Ch.. The Encyclopaedia of Islam (en anglès). Second Edition. Volume I: A–B.. Leiden: E. J. Brill, 1960, p. 247, 250.
