Afix

Un afix és una partícula morfològica que permet la derivació per formar nous mots,[1] en afegir-lo abans, dins o darrere un mot.[2]

Segons la seva col·locació pot ser un prefix (si està davant del lexema), infix (enmig) o sufix (al final del lexema), interfix o circumfix. Es poden combinar diversos afixos alhora, fins i tot del mateix tipus, per crear nous derivats. Els afixos aporten sempre un matís al significat de la paraula, a diferència dels morfemes flexius que només afegeixen matisos gramaticals. A vegades poden canviar la categoria a què pertany la paraula resultant, especialment en el cas dels sufixos.[3]

Molts afixos en si no signifiquen gairebé res («re-» «-atge»), en comparació amb els elements de mots compostos, però la diferència és gradual. Formes intermediaris es diuen afixoide o més aviat prefixoide o pseudoprefix com ara «auto-» o «euro», generalment en mots cults o neologismes.[4] Tenen un pol fonològic molt més llarg en comparació amb, per exemple «in-» o «-re» o «-isme».[4]

Referències

  1. ↑ «Afix». Gran Enciclopèdia Catalana. Barcelona: Grup Enciclopèdia Catalana.
  2. ↑ «6. La formació de mots: la derivació». Gramàtica essencial de la llengua catalana. Institut d'Estudis Catalans. [Consulta: 30 abril 2020].
  3. ↑ Mateu i Fontanals, Jaume. «Afixos i bases». A: Gramàtica i cognició : una aproximació cognitiva a l'anàlisi lingüística. Barcelona: UOC, 2011, p. 144-148 (Volume 167 de Manuals series: Humanitats). ISBN 978-84-9029-053-8. 
  4. ↑ 4,0 4,1 Cabré, María Teresa. Léxic i neologia (2a. ed.).. Barcelona: Documenta Universitaria, 2008 (Monografies n°5). ISBN 978-84-9984-055-0. 

Vegeu també