Etapa totalment plana, sempre disputada a nivell del mar i en què la cota màxima és de tan sols 6 metres, a través de les províncies neerlandeses d'Utrecht, Holanda Meridional i Zelanda i en què la principal dificultat pot ser el vent en el seu tram final, molt obert a la costa del mar del Nord. L'etapa comença als peus del campanar de la Catedral de Sant Martí, per tot seguit dirigir-se cap a la barriada de De Meern.[5] Un cop se surt de la ciutat l'etapa es dirigeix cap a Gouda i Rotterdam, on es disputa l'esprint intermedi del dia,[6] L'etapa continua cap a l'oest, tot passant per Spijkenisse i Hellevoetsluis, abans de creuar Haringvliet i Grevelingen.[6] El final és a Neeltje Jans, una illa artificial situada a l'entrada de la ria de l'Escalda, a la província de Zelanda.[7]
Etapa disputada a un ritme molt elevat, en què els canvis de temps i el fort vent van provocar una revolució en la classificació general. Poc després de començar l'etapa, a Utrecht, amb sol i una temperatura propera als 30º, es va formar una escapada de quatre integrada per Perrig Quéméneur (Team Europcar), Armindo Fonseca (Bretagne-Séché Environnement), Jan Barta (Bora-Argon 18) i Stef Clement (IAM Cycling). El gran grup els va tenir controlats en tot moment i més quan abans d'arribar a Rotterdam (km 80,5) ja es produïen els primers trencaments del gran grup, amb Joaquim Rodríguez (Team Katusha) com un dels primers damnificats, per culpa del fort vent i el ritme endimoniat del Team Tinkoff-Saxo al capdavant seu. Poc abans de Rotterdam, Barta deixà enrere els seus companys d'escapada i passà en primera posició per l'esprint, però amb massa quilòmetres per al final tornà a ser agafat per Quéméneur i Fonseca, mentre Clement era reintegrat al gran grup.
A partir de Rotterdam els fets es van anar succeint a marxes forçades: pluja torrencial, vent, fred, caigudes, punxades i nous ventalls, amb el consegüent trencament del gran grup. El resultat va ser la neutralització total de l'escapada i que al capdavant quedés un grup de 25 ciclistes, amb Alberto Contador (Team Tinkoff-Saxo), Chris Froome (Team Sky), Tejay van Garderen (BMC Racing Team) i alguns dels millors esprintadors, mentre per darrere quedaven Nairo Quintana (Movistar Team) i Vincenzo Nibali (Astana Qazaqstan Team) i, novament, Joaquim Rodríguez. El grup capdavanter va anar ampliant les diferències fins a aconseguir 1' 28" en l'arribada.
En la victòria d'etapa Mark Cavendish (Etixx-Quick Step) va ser el primer a llançar l'esprint, però fou superat en els darrers metres per André Greipel (Lotto Soudal), que guanyà l'etapa sobre Peter Sagan (Team Tinkoff-Saxo), que per 12a vegada acabava segon en una etapa del Tour,[8] i Fabian Cancellara (Trek Factory Racing), que amb la tercera posició passà a ser el nou líder gràcies a les bonificacions i al fet que el líder no formava part d'aquest primer grup.[3][2] En les altres classificacions també hi hagué canvi de líder: Tom Dumoulin passà a liderar la classificació dels joves, Greipel la dels punts i el BMC Racing Team la dels equips, mentre Michał Kwiatkowski era nomenat el ciclista més combatiu de l'etapa.[4]
_pictogram.svg){kind=small}
