L'àcid úric és un producte de rebuig del metabolisme del nitrogen en els mamífers (el producte de rebuig principal és la urea) i se'n troba a l'orina en petita quantitat, sintetitzat per la mateixa ruta seguida per la síntesi de nucleòtids de purina.[3] En alguns animals com ara aus, rèptils i molts artròpodes és el principal producte de rebuig i l'expulsen barrejat amb la femta; dels animals que excreten majoritàriament àcid úric se'n diu uricotèlics. L'alt contingut de nitrogen de l'àcid úric és el motiu pel qual el guano és tan valuós com a fertilitzant a l'agricultura.[4]
A la sang humana, la concentració normal d'àcid úric és compresa entre 2,5 i 6 mg/dl per a les dones i fins a 7,2 mg/dl per als homes segons l'Associació Mèdica Nord-americana, encara que se'n poden trobar nivells més baixos en els vegetarians.
La gota en els humans està associada a nivells anormals d'àcid úric en el sistema circulatori. La saturació d'àcid úric a la sang pot provocar l'aparició de litiasi o càlculs renals específics quan l'àcid cristal·litza al ronyó. Un percentatge considerable de malalts de gota arriben a tenir càlculs renals de tipus úric. Els nivells d'àcid úric a la saliva poden estar associats amb els nivells d'àcid úric en sang.[5]
L'augment d'àcid úric a la sang no sempre comporta gota. També pot ser senzillament una hiperuricèmia, que pot presentar alguns dels símptomes esmentats anteriorment o pot ser asimptomàtica. Això no obstant, com més augmenta la concentració d'àcid úric a la sang majors són les possibilitats de patir afeccions renals, artrítiques, etc.[6]
A partir de la hipoxantina i la guanina es forma un compost anomenat xantina que origina l'àcid úric. Aquests últims dos passos són catalitzats per la xantina oxidasa, la qual conté FAD, molibdè i ferro no hemo), que origina l'àcid úric i després l'urat monosòdic.[8]
↑Watts, Henry; Muir, Matthew Moncrieff Pattison; Morley, Henry Forster. Watts' Dictionary of Chemistry (en anglès). Longmans, Green, and Company, 1889, p. 656.
